Nenes

Nenes

 

El meu treball plàstic part dels dibuixos generats a partir de fotografies de l'àlbum familiar, de fotografies apropiades, i de cessions d'uns altres, amics i familiars de les seves imatges d'infantesa, sempre són nenes d'edats compreses entre l'any i la prepubertat.

En la seva majoria es troben aïllades, vulnerables, ja que en retirar els altres elements de la fotografia que poguessin sostenir-les, s'emfatitza la fragilitat d'aquestes.

El dibuix és expressiu, figuratiu però no realista, de traç bast, no massa detallat, m'interessa la tensió de la mirada, la rigidesa de la pose robada de la fotografia. Els altres detalls són obviats i alguns elements eliminats.

Cadascuna de les nenes és diferent de les altres però mantenen una familiaritat, totes acaben semblant-se entre elles, i com no a mi, ja que juntes pretenen conformar les múltiples identitats que formen la meva idea d'infantesa perduda.

Cadascuna d'elles és un fantasma, una petjada que expressa mort, de moments viscuts, d'un passat irrecuperable que ens mira, perquè els que érem llavors ja no existeixen.

És el drama de créixer i fer-se adult, els records es tornen més densos, seran els que s'amuntegaran al final de les nostres vides. Quan ja no recordem res, solament recordarem les imatges de la nostra infància.

Els dibuixos de les nenes que ens miren, ens incomoden, ens diuen que saben el nostre secret, saben que ens hem intentat desprendre d'ell. Són els nostres fantasmes, la distància que ens separen entre el que érem i el que som ara, posa de manifest el sentit tràgic de la nostra existència.

 

No és la nostàlgia sobre el temps que va passar, sinó la certesa del que ens queda, perquè l'espai que s'obre entre les nenes i nosaltres ens recorda, que hi ha un espai de vida, i un espai de mort. Que es repetirà una vegada i una altra, com si es tractés del càstig de Sísif, ja que 'tota veritat és corba, i el temps mateix és un cercle', viurem repetint, els records, les històries que conformaran el que som.

 

La nena fràgil que ens mira, no és fràgil, és amenaçadora, ens produeix el neguit del secret que ens revela, el temps i l'espai igual que en els records s'entremesclen, i no està sola, ve acompanyada per una legió de nenes, i ens parlen sobre un sentiment que es relaciona amb la infància però que alhora està present quan som adults. Ens transportem a aquesta mateixa sensació de ser petit, estar sol, sentir por i no saber ben expressar-ho. La mateixa por que de vegades sentim en la nit quan un moble que cruix ens sobresalta, una por irracional que ens fa cobrir el cap, per no voler veure, per no voler sentir per fer callar a la pròpia por.

 

Obra premiada amb l'Accesit a la Biennal d'art de Riudebitlles, Art sobre Paper. 2016-2017

 

Nenes, 2013-2016

dibuix amb barreta litogràfica sobre paper, goma laca i goma aràbiga.

Mides variables.

Instal.lació al Molí papererde capellades per a la Biennal de Riudebitlles, art sobre paper.(2016-2017)

vicky benitez blanco M: +34 667 84 45 40 vickybenitez@gmail.com